UCL | Data and Politics

Rise and fall of FC Barcelona. A political economic explanation

Sun, 12 Dec 2021 21:13:14 -0500

FC Barcelona will not be in the round of 16 of the Champions League. The last time the Catalan club did not pass the group stage was in the 2000/2001 season, shortly before the current president Joan Laporta began the most glorious period of the club. For the last 20 years, Barcelona fans have become accustomed to winning to the point of considering a failure not to reach the Champions League final. No wonder. Shortly after being eliminated by Milan and Leeds United in 2001, FC Barcelona experienced an unprecedented revolution. In just a few years, its budget doubled, an increase unmatched by any other European club. The club would attract players the size of Ronaldinho, Henry or Deco, with whom it would win four Champions Leagues in ten years.

Now, with the new situation - a discreet classification in the Spanish league and the elimination in Europe - everyone has hurried to look for culprits. It has not been very difficult to find some. The mismanagement of Josep Maria Bartomeu’s previous board of directors has been one of the main triggers for this crisis. But we would be wrong if we think that the main cause is to be found in the people who run the club. If so, a new president or a new coach might be enough to reverse the situation. Nor it seems that the situation can be addressed through relying on a certain style of play and certain values, a factor that has been considered key to explaining the club’s recent successes. The current problem is much deeper and goes beyond managers and philosophies. There are structural factors, eradicated in the recent political economy of Europe, which can explain more accurately Barça’s rise in the early 2000s and its decline in recent years.

The rise and fall of FC Barcelona in the last two decades is largely due to the adaptations of national and European leagues to the globalization of football. These adaptations, carried out in the form of various laws between the late 1990s and early 2000s, would decisively change the design of domestic and continental competitions, creating winners and losers across Europe. Barça was one of the main winners of the new competition structure. And the losers were many European clubs that, for reasons far away from their sporting management or the values they preached, would be relegated to continental anonymity.

Winners and losers of globalization

In the mid-1980s, the most powerful football teams were territorially distributed across the European continent. Teams such as Ajax, Benfica, Steaua Bucharest, Anderlecht, Gothenburg and Celtic Glasgow could compete against any team in the Spanish, English or Italian leagues. Football’s adaptations to globalization in the early 90s produced the first losers in Eastern European clubs. Eastern economies were at their weakest during the entry into force of the Bosman Act, which allowed the free movement of footballers between clubs in countries belonging to the European Union (EU). Clubs in Eastern Europe, not yet part of the EU, would not benefit from free movement until 10 years later. In the West, many vacancies for extracommunitarian players were released after the Bosman’s ruling. The greater economic potential of the Western European clubs and attractiveness of their leagues would drain players from Eastern competitions. Clubs like Red Star or Sparta Prague, to name a few, would lose competitiveness and disappear forever from the Champions League finals. As can be seen in the following Figure 1, the number of Eastern League clubs that have played in the quarter-finals (QF) of the UEFA Champions League (ECL) has dropped dramatically since early 90’s.

Figure 1: Teams from Eastern European clubs in UCL QF | Source: UCL dataset v1.

Adaptations to the globalization of football would also produce winners and losers within national leagues. In the 1990s, the globalization of telecommunications brought cable television and digital platforms to Spain. With these platforms came succulent benefits generated by selling the TV rights across the world. Each national European league decided the way the pieces of the cake were distributed among its clubs. In England, clubs would agree to negotiate rights collectively, making it possible for the highest paid club to earn less than twice as much as the lowest paid club. This made it possible to distribute the benefits of the globalization of football in a balanced way and to ensure that there were no big winners or big losers from these new revolution. In Spain, on the other hand, the negotiation of rights would be carried out individually. The approval of the individual negotiation of rights under the Professional Football League would in a few years produce great inequalities in the distribution of television rights revenue among La Liga clubs. If in the mid-1990s Real Madrid and FC Barcelona’s TV rights income was three times more than an average La Liga club, by 2005 their earnings were ten times superior.

The hegemony of Barça and Madrid in the Spanish league for the last 15 years, with 100-point leagues and historic thrashings of all their rivals, is explained by the way in which the benefits of television rights were distributed in the 1990s. Unlike many other European leagues, the distribution in Spain ended up producing an unequal league. In the short term, it generated two of the clubs with the highest economic potential in Europe, but it would also undermine the competitiveness of the Spanish league, which in the long run has reduced its international appeal to the detriment of leagues such as England. Figure 2 shows that, even before winning the 2006 Champions League, FC Barcelona was the second club with the largest budget in Europe.

Figure 2: Evolution of largest European clubs’ budget 1997-2018 | Source: Deloitte

Big clubs from small leagues would also be part of the long list of losers in the globalization of football. The negotiation of television rights at the national level meant that small market leagues such as the Dutch, Danish and Belgian leagues had relatively much smaller cakes to distribute among their clubs compared to the major leagues in Europe. Thus, historic clubs such as PSV Eindhoven, Gothenburg and Glasgow Rangers would generate less revenues and ended up playing a smaller role on the European map. Since the middle of the 90s, only clubs from the six major leagues with the largest market -Spanish, English, German, French and Italian- will arrive to the final stages of the Champions League. As can be seen in Figure 3, only the clubs from one small league, the Portuguese - with a strong following in Brazil and other ex-colonies -, have reached the quarter-finals regularly.

Figure 3: Teams that do NOT come from the five major national leagues in the UCL QF | Source: UEFA Champions League (UCL) dataset v1.

Without any opposition in the domestic league, in the East, and in the minor leagues, the only European opponents of Real Madrid and FC Barcelona for almost 20 years were a few clubs in a few major leagues. The competition among them would also be uneven when, in the early 2000s, Spanish league clubs benefited from the so-called Beckham Act, which granted tax cuts to higher incomes and allowed Spanish clubs to offer salary conditions unattainable in other European leagues. Thus, the best players in the best leagues in Europe would play in Spain. Not only Beckham himself, but footballers like Ronaldinho, Henry and Cristiano Ronaldo would leave their clubs to join Barça and Madrid. Eight of the top 15 highest paid players in Europe played for both clubs in 2010.

The new globalization of football

FC Barcelona’s history over the last two decades has been strongly conditioned and benefited by the adaptations of the national and European leagues to the globalization of football. Without them, the club’s recent successes could not be understood, nor can its current crisis. The conditions that favored Barça’s rise have partially disappeared. The distribution of television rights in the Spanish league is still very uneven, but slightly lower than in previous years. The arrival of sheikhs and their petrodollars has allowed some European clubs to outperform Barça and Madrid in economic capacity. Spain no longer offers juicy tax incentives, which has made it difficult to retain players like Neymar or the signing of players like Verratti. And the interest in the Spanish league has relatively diminished, spurred on by the lack of competitiveness in recent years that have managed to maintain leagues like the English.

FC Barcelona’s current situation has not only been caused by mismanagement, but also by a changing context which, although it was clearly favorable for almost 20 years, now is more adverse. The club’s success was attributed to spurious factors such as the commitment to certain values and a style of play, completely ignoring the effects of a long-standing domestic and European competition system. Continuing to ignore the causes of such success can only lead to bad prescriptions when it comes to reversing the current situation.

Auge i declivi del Barça. Una explicació d'economia política

Sat, 11 Dec 2021 21:13:14 -0500

El FC Barcelona no estarà a vuitens de final de la Lliga de Campions. L’última vegada que el club català no va superar la fase de grups va ser la temporada 2000/2001, poc abans que l’actual president Joan Laporta iniciés l’etapa més gloriosa del club. En els darrers 20 anys els aficionats del Barcelona s’han acostumat als títols fins al punt de considerar un fracàs no arribar a la final de la Lliga de Campions. No és per menys. Poc després de quedar eliminats per Milan i Leeds United l’any 2001, el FC Barcelona experimentava una revolució interna sense precedents. En molt pocs anys, el seu pressupost es multiplicaria gairebé per cinc, un augment incomparable a cap altre club europeu. El club atrauria jugadors de la talla de Ronaldinho, Henry o Deco, amb els que guanyaria quatre Champions League en deu anys.

Amb la nova situació, una classificació discreta a la lliga espanyola i l’eliminació a Europa, tothom s’ha afanyat a buscar culpables. No ha estat gaire difícil. La mala gestió de l’anterior junta directiva de Josep Maria Bartomeu ha estat un dels principals detonants d’aquesta crisi. Però ens equivocaríem si pensem que l’única o la principal causa es troba en les persones que porten el club. Si fos així, un nou president o un nou entrenador podria ser suficient per revertir la situació. Tampoc sembla que estigui triomfant l’aposta per un estil de joc i uns determinats valors, un factor que s’ha considerat clau per explicar els èxits recents del club. El problema actual és molt més profund i va més enllà de mànagers i filosofies. Existeixen factors estructurals, eradicats en la economia política d’Europa, que poden explicar amb molt més encert l’auge del Barça a principis dels 2000 i també el seu declivi en els darrers anys.

L’auge i el declivi del FC Barcelona en les dues darreres dècades s’expliquen el gran part les adaptacions de les lligues nacionals i europees a la globalització del futbol. Aquestes adaptacions, dutes a terme en forma de diverses lleis entre finals de la dècada dels 90 i principis dels 2000, canviarien de forma decisiva el disseny de les competicions domèstiques i continentals, creant guanyadors i perdedors arreu d’Europa. El Barça va ser un dels principals guanyadors de la nova estructura de competició. I els perdedors van ser molts clubs europeus que, per motius totalment allunyats de la seva gestió esportiva o dels valors que pregonessin, es veurien relegats a l’anonimat del futbol continental.

Guanyadors i perdedors de la globalització

A meitats de la dècada dels 80 els equips de futbol més poderosos es trobaven territorialment distribuïts al llarg del continent europeu. Equips com l’Ajax, el Benfica, l’Steaua de Bucarest, l’Anderlecht, el Göteborg o el Celtic de Glasgow podien competir cara a contra qualsevol equip de les lligues espanyola, anglesa o italiana. Les adaptacions del futbol a la globalització van produir els primers perdedors als clubs de l’Europa de l’Est. Les seves economies es trobaven al seu moment més dèbil durant l’entrada en vigor de la Llei Bosman, que permetia la lliure circulació de futbolistes entre clubs de països pertanyents a la Unió Europea (UE). Els clubs de l’Europa de l’Est, que encara no formaven part de la UE, no es veurien beneficiats per la lliure circulació fins 10 anys més tard. Però l’alliberament de moltes places de jugadors extracomunitaris als clubs de l’Europa occidental, i el major potencial econòmic i poder d’atracció de les seves lligues, drenarien de jugadors les competicions de l’Est. Clubs com l’Estrella Roja o l’Sparta de Praga, per mencionar-ne alguns, perdrien competitivitat i desapareixerien per sempre de les fases final de la Lliga Campions. Tal com s’observa en la següent Figura 1, el nombre de clubs de l’Est que han disputat els quarts de final (QF) de la Lliga de Campions s’ha reduït dràsticament des de principis dels 90.

Figure 1: Equips de l’Europa de l’Est a quarts de final UCL | Font: UEFA Champions League (UCL) dataset v1.

Les adaptacions de la globalització del futbol també produirien guanyadors i perdedors a dins de cada lliga nacional. Als anys 90, la globalització de les telecomunicacions va portar la televisió per cable i les plataformes digitals. Amb les plataformes hi arribarien també els suculents beneficis que havia de generar la comercialització dels drets televisius arreu del món. La manera com es repartiria el pastís entre els clubs es decidiria dins de cada lliga. A Anglaterra, els clubs acordarien negociar els drets de manera col·lectiva, fet que possibilitava que el club més ben pagat ingressés menys del doble que el club més mal pagat. Això permetia repartir de forma equilibrada els beneficis de la globalització del futbol i que no hi haguessin grans guanyadors ni grans perdedors. A Espanya, en canvi, la negociació dels drets es duria a terme de forma individual. La Llei del Futbol, i l’aprovació de la negociació individual de drets en el marc de la Lliga de Futbol Professional, produirien en pocs anys grans desigualtats en el repartiment d’ingressos dels drets de televisió entre els clubs de Primera Divisió. Si a meitat dels anys 90 Real Madrid i FC Barcelona ingressaven tres vegades més que un club de mitja taula, cap a l’any 2005 ja ingressaven deu vegades més que gairebé qualsevol altre club de la lliga.

L’hegemonia de Barça i Madrid a la lliga espanyola dels darrers 15 anys, amb lligues de 100 punts i golejades històriques a tots els seus rivals, s’explica per la forma com es van repartir els beneficis dels drets de televisió als anys 90 derivats de la globalització del futbol. A diferència de moltes altres lligues europees, el repartiment a Espanya va acabar produint una lliga desigual. A curt termini generaria dos dels clubs amb un potencial econòmic més alt a Europa, però també minaria la competitivitat de la lliga espanyola que, a llarg termini, veuria reduïda la seva atracció internacional en detriment de lligues com l’anglesa. A la Figura 2 s’observa com, ja abans de guanyar la Lliga de Campions del 2006, el FC Barcelona era el segon club amb major pressupost d’Europa.

Figure 2: Evolució dels clubs europeus amb majors ingressos 1997-2018 | Font: Deloitte

També entrarien a formar part de la llarga llista de perdedors de la globalització del futbol els clubs de les lligues petites. La negociació dels drets televisius a nivell nacional feia que les lligues de mercats petits com l’holandesa, la danesa o la belga es trobessin amb pastissos relativament molt més petits a repartir entre els seus clubs en comparació a les lligues grans d’Europa. Així, clubs històrics com el PSV Eindhoven, el Göteborg o el Glasgow Rangers acabarien tenint un paper menor en el mapa europeu. A les fases finals de la Lliga de Campions només hi acabarien arribant clubs de principalment les sis lligues amb major mercat: l’espanyola, l’anglesa, l’alemanya, la francesa i la italiana. Com s’observa a la Figura 3, de les lligues petites només els portuguesos Benfica i Porto –amb fort seguiment al Brasil i en altres excolònies– arribarien als quarts de final amb regularitat.

Figure 3: Equips que NO provenen de les cinc majors lligues nacionals als quarts de final de la UCL | Font: UEFA Champions League (UCL) dataset v1.

Sense rivals a la lliga domèstica, a l’Est, ni a les lligues petites, els únics adversaris europeus de Real Madrid i FC Barcelona durant gairebé 20 anys han estat uns pocs clubs d’unes poques lligues grans. Aquesta competició també seria desigual quan, a principis dels 2000, els clubs de la lliga espanyola es van beneficiar de la coneguda com la Llei Beckham, que concedia rebaixes fiscals a les rendes més altes i permetia als clubs espanyols oferir unes condicions salarials inabastables a la resta de lligues europees. Així, els millors jugadors de les millors lligues d’Europa passarien a jugar a Espanya. No només el mateix Beckham, sinó futbolistes com Ronaldinho, Henry o Cristiano Ronaldo deixarien els seus clubs per militar a les files de Barça i Madrid. Vuit dels 15 jugadors més ben pagats d’Europa jugaven el 2010 en aquests dos clubs.

La nova globalització del futbol

La història del Barça dels darrers vint anys ha vingut fortament condicionada i beneficiada per les adaptacions de les lligues nacionals i europees a la globalització del futbol. Sense elles no es poden entendre els èxits recents del club així com tampoc es pot entendre la crisi actual. Les condicions que van afavorir l’auge del Barça han desaparegut parcialment. El repartiment dels drets de televisió a la lliga espanyola continua sent molt desigual, però lleugerament inferior al d’anys anteriors. L’arribada dels xeics i els seus petrodòlars ha permès que alguns clubs europeus superin en capacitat econòmica a Barça i Madrid. Espanya ja no ofereix els incentius fiscals de fa uns anys, fet que ha dificultat la retenció de futbolistes com Neymar o el fitxatge de jugadors com Verratti. I l’interès per la lliga espanyola és menor, esperonada per la poca competitivitat dels darrers anys que sí han sabut mantenir lligues com l’anglesa.

La situació actual del FC Barcelona no només ha estat produïda per una mala gestió, sinó per un context canviant que, si bé durant gairebé 20 anys li ha estat clarament favorable, actualment li és més advers. Els èxits esportius es van atribuir a factors espuris com era l’aposta per uns determinats valors i un estil de joc, ignorant per complet els efectes que havia tingut un sistema de competició domèstic i europeu llargament favorable. Continuar ignorant les causes d’aquell èxits només pot acabar comportant aplicar males receptes a l’hora de revertir la situació actual.

Released the UCL dataset

Mon, 17 May 2021 21:13:14 -0500

The new UEFA Champions League (UCL) dataset v1 available here. It includes:

All teams that played the UCL quarterfinals from 1980 to 2021.
Data about the last played round (QF: Quarterfinals / SF: Semifinals / RU: Runners-up / W: Winner).
Data about city, GDP, and population.

Codebook:

year: Year when the last rounds were played (e.g. 1981 is season 1980-1981).
code: Abreviation of the team.
name: Name of the team.
round: QF: Quarterfinals / SF: Semifinals / RU: Runners-up / W: Winner
league: Name of the league the team plays.
region: Big 5 (England, Spain, Italy, France, Germany), Small (small leagues), East (Eastern team leagues pre-1990).
decade: 1980s, 1990s, 2000s, 2010s (last final Chelsea - City included in 2010s).
superliga: Founder teams of the fake Superleague.
city: Name of the city.
areacode: Area code of the city (Eurostat / OECD).
metropol: Name of the metropolitan area.
pop: Population of the city/metropolitan area (Source: Eurostat).
gdp: GDP of the city/metropolitan area (Source: Eurostat).
country: Name of the country.
eurostat: Eurostat country code.
ecb: ECB country code.
cowc: Correlates of War character country code.
cown: Correlates of War numeric country code.

Articles with UCL dataset: